El títol prové d’una cançó de Bob Dylan, s'hi referia a una època en què la il·lusió i les ganes de canviar el món per millorar-lo estava en l’ànim de tota una generació. I en part es va aconseguir. Malgrat que la societat ha avançat en molts aspectes, s’han fet lleis que faciliten la vida i milloren el nostre dia a dia, hi ha la sensació, però, que tot pot anar-se’n en orris.
En l’exposició, la boira és la protagonista de les fotografies. Boira com a metàfora dels temps que estem vivint, dels temps foscos que patim i, sobretot, del futur incert que tenim al davant. Ara per ara, les amenaces de tot tipus: climàtiques, tecnològiques,
totalitàries, bèl·liques, econòmiques, pandèmiques, nuclears... estan a l’ordre del dia.
Com diu el poeta Luis Garcia Montero: “Yo siento con frecuencia la nostalgia del futuro
(...) cuando todo merodeaba por delante y el futuro aún estaba en su sitio”.
Potser s’haurien de recuperar aquells versos d’en Gabriel Celaya que cantava en Paco
Ibañez: “ ¡A la calle! Que ya es hora de pasearnos a cuerpo y mostrar que, pues vivimos,
anunciamos algo nuevo”.