-
Gener Alícia Casadesús Microgrames
-
Febrer Josep Homs, Anna Pérez La fotografia a través de la pintura
-
Febrer Carles Costa Fotografia esportiva
-
Març Joana CasasPoves Fins que els confinament ens separir
-
Abril Víctor Castelo Mask
-
Abril/Maig Josep M. Balanyà Covidexpress
-
Maig/Juny Ricard Jordà Roig Recorda
-
Juny Eduard Crispi Llums del nord
-
Juny/Juliol Laura Mir Mirada El carrer
-
Setembre Ferran Mercader, Jordi Compte,Jesús Gabaldón Cel enllà
-
Set/Oct Lluis Estopiñan Memory gap
-
0ct/Nov Francesc Ventura At home
-
Novembre Casper van Leeuwen Living shadows
-
Desembre Eulàlia Lloprat Des del llindar
gener
MICROGRAMES
Alícia Casadesús
Microgrames neix a partir de la necessitat de compartir un fer, de materialitzar una mirada sobre la natura, sobre l'art, l'escriptura i en general sobre el món.
Alícia Casadesús, artista visual i Antoni Clapés, poeta, mantenen una correspondència al llarg de quatre anys que esdevé recorregut artístic.
El treball té l'origen en una peça plàstica que l’Alícia envia a l’Antoni. Ell respon amb un text, un microgramma. A partir d'aquí s'esdevenen una sèrie de treballs que no són interpretacions literals de l’obra o del poema, i tampoc no són il·lustracions, sinó que el treball comença a caminar com un tot, com una respiració; un agafar i deixar constant en un moviment continu. Cada treball és una resposta a l’altre, però alhora és també pregunta, motor i llavor per al següent.
El resultat d'aquestes correspondències es mostra d’una manera pausada, lenta, a través d'un recorregut per un camí de camps que porten cap a l'ermita on rau l’obra; i es fa al llarg de quatre mesos per poder palpar el pas del temps, el silenci i la transformació individual a través de l'art, en un ritual on l'individu també esdevé obra. quadres.
febrer
LA FOTOGRAFIA A TRAVÉS DE LA PINTURA
Josep Homs i Anna Pérez
Aquest treball neix com a resultat d'una sèrie de fotografies d'un gran impacte visual que realitza el fotògraf Josep Homs sobre la temàtica d'abandonaments d' edificis, tant d'interiors com d'exteriors, de les quals la pintora Anna Pérez en treu una visió personal que reflexa en els seus quadres.
febrer
FOTOGRAFIA ESPORTIVA
Carles Costa
Per en Carles Costa, enginyer tècnic, mecànic de professió i membre del Grup Fotogràfic Manlleu, fotografiar el màxim nombre d'esports és el desafiament que sempre s'ha proposat, reivindicant plenament l'estatus de fotògraf amateur.
A les seves fotografies, d'una gran qualitat tècnica, aplica tots els recursos fotogràfics possibles per tal d'aconseguir diferents efectes com congelar el moviment o llargues exposicions.
març
FINS QUE EL CONFINAMENT ENS SEPARI
Joana Casas Poves
Tot just quan fa un any del tancament domiciliari amb motiu de la pandèmia de la Covid-19, la Galeria Tres-e-u acull una exposició que és la
crònica de l’experiència en parella del confinament.
Fins que el confinament ens separi narra el dia a dia de la vida en confinament de la fotògrafa en companyia de la seva parella i el seu gat, un relat marcat per un escenari hermètic i d’atmosfera de ficció.
L'exposició està formada per 23 imatges en color i en el muntatge de la Galeria Tres-e-u està acompanyada d’un photocall en el qual es convida als assistents a fotografiar-se en companyia de les persones amb qui van passar el confinament domiciliari, una acció que integra el públic en l’exposició, ja que el tancament va ser una experiència viscuda per tothom.
Joana Casas Poves ha exposat fotografies a sales de Catalunya i de l'Estat espanyol. A la seva obra predomina la narració i la ficció. Fins que el confinament ens separi va guanyar el primer premi del VIII Concurs fotogràfic Educant la Mirada (2021, Castell Plartja-d'Aro, Girona), i va ser un dels quatre projectes seleccionats d'entre els noranta-un que es va presentar a la convocatòria VisualKorner 2020 organitzada pel Centre Pati Llimona de Barcelona i el laboratori Visualkoner.
abril
MASK
Víctor Castelo
Els etnòlegs situen el naixement de la màscara en el moment en què es produeix l'auto- consciència, consciència d'un mateix i la creació de la personalitat, tots actuem d'alguna manera sota la influència d'una màscara, la fem servir per representar-nos a nosaltres mateixos ( creació d'un personatge) i interactuar amb els altres.
La consciència i l'inconscient, els mites i símbols, l'abstracte, la imaginació, el sagrat i el profà necessiten trobar un espai de representació en la nostra manera de concebre el món i la realitat, Mask explora tots aquests territoris.
Víctor Castelo ens porta a reflexionar sobre la necessitat de trobar sentit a la pròpia existència, a través de la natura, i en entorns urbans amb mites contemporanis, amb la mascara de V de Vendeta, símbol de les revolucions que ens acompanyen en aquests temps, Dalí exponent del surrealisme i de l'anarquia a través de la seva utilització en sèries com la casa de paper, Darth Vader el pare, el poder, la maldat, representant el capvespre dels déus, les màscares que fem servir per protegir-nos també transformen la nostra relació amb el món, no tan sols ens aïllen de virus, sinó que creen distància entre els éssers humans encoratjant pors ancestrals.
Un treball on podem veure i experimentar com aquests símbols, portats de la mà de l'autor, es perden en els límits de la nit dels temps, la barreja de fotografia i també il·lustració, augmenta aquesta sensació de realitat i ficció, on comença el conscient i quan participa l'inconscient, del propi espectador.
http://fotografiacastelo.blogspot.com/
abril - maig
COVIDEXPRESS
Josep M. Balanyà
CovidExpress és un projecte fotogràfic que vaig crear després del confinament a Bèlgica a causa de la Covid-19 i just després d’haver patit un atac de cor. Inclou també un vídeo amb imatges i banda sonora creades per l'autor, que porta per títol CovidExpress - Going nowhere (CovidExpress - Anant enlloc).
Durant molts dies, pel maig del 2020, vaig anar a passejar pel parc de la Moeraske de Brussel·les, a tocar del qual hi ha un nus ferroviari per on hi passen un gran nombre de trens que van i venen cap a l'estació de Schaerbeek. Allà vaig fer una sèrie de fotografies dels trens que passaven. La majoria de vagons anaven buits a causa de la situació de la Covid-19. De vegades hi havia algun passatger.
D’alguna manera, aquestes fotos reflecteixen els moments tristos que vivim, la soledat i la frustració produïdes per la manca de comunicació hàptica. Els trens passen, buits, no els podem agafar, està prohibit viatjar. Tot i així, podem viatjar amb la ment, amb la nostra ànima.
"Els moments capturats com per casualitat mostren la vulnerabilitat de la convivència social, la fragilitat d'un món estimat o el fet d’"estar perdut" en una situació estranya gairebé casualment. Tot plegat fa que les fotografies siguin alguna cosa especial, més enllà de la pandèmia actual."
Dra. Gabriele Lohberg, historiadora de l’art, gestora d’art, experta d’art modern i contemporani,excap de l’Acadèmia Europea de Belles Arts, Trèveris, Alemanya.
maig - juny
RECORDA
Ricard Jordà Roig
El present treball és fruit de deu anys de visites a cementeris de Catalunya, Castella, País Basc, Galícia, Extremadura i les illes Canàries.
En ple segle XXI la mort continua essent un tabú per a la nostra societat, com ho van ser algunes malalties durant el segle passat. En parlem poc, de la mort, en altres societats és un fet natural, una part més del cicle de la vida. La nostra por al no-res, al buit, a perdre el que tenim ens ho impedeixen.
Però quin valor tindria la vida si no fos per la mort? La mort ens fa relativitzar el valor de les coses. Com apuntava Milan Kundera, la finitud ens fa bascular entre la lleugeresa i la gravetat.
Quan expliques que estàs fent una exposició sobre cementiris, gairebé sempre la gent arrufa el nas, llavors els has d’explicar que no hi trobaran el que segurament suposen trobar-hi. Aquesta no és una exposició de religiositat, ni d’art funerari, sinó de fets terrenals, de tocar de peus a terra. Amb cert sentit de l’humor, fent jocs de paraules i d’imatges amb ironia, però amb un profund respecte cap als vius i cap als morts. Pretén ser una reflexió, perquè quan prenem consciència de la nostra pròpia mort és quan comencem a viure gaudint cada moment. En definitiva: un cant a la vida.
Recorda, sense por de saber, que només hi som de pas.
juny
LLUMS DEL NORD
Eduard Crispi
Cada fotografia és una visió personal del seu autor. Cadascú percep l’entorn d’una forma diferent. No tots ens sentim atrets pel mateix, ni mirem el que ens envolta amb els mateixos ulls.
La fotografia permet veure el món d’una manera singular i diferent. Parafrasejant a Ansel Adams: "l’objectiu de la fotografia no és una duplicació de la realitat".
En aquest recull fotogràfic intento plasmar la visió particular i personalitzada del meu pas per les terres del nord d’Europa on la llum i el temps reflexen i transcorren divergents. Vaig entomar un dels reptes que més m’atrau d’aquesta disciplina: la complexitat d’obtenir una imatge plenament satisfactòria. Tanmateix, la dificultat i l’esforç donen valor als nostres projectes de fotografia... i també a la resta dels propòsits de vida.
Des de 2016, cada any viatjo a Escandinàvia a fer fotografia. Sempre a l’hivern i a la recerca de paisatges feréstecs i gèlids.
Aquesta exposició és un extracte de les fotografies captades durant els darrers 5 anys, tant a Noruega com a Islàndia, i espera transportar-vos-hi, per uns instants, també a vosaltres.
juny - juliol
EL CARRER
Laura Mir Mirada
Em dic Laura Mir Mirada (Linyola, 1970) i senzillament faig fotos al més gran i divers dels escenaris, EL CARRER. Aquesta exposició no té cap altra pretensió que compartir amb vosaltres el fruit del meu treball fotogràfic d’aquests darrers 2 anys a Ciutat Vella de Barcelona.
Durant tot aquest temps he conegut gent amb un gran recorregut vital. He rigut i he plorat, he passat moments tensos i altres de tranquil·litat, m’he perdut i també m’he trobat, he après i sobretot he desaprès.
He descobert la immensa riquesa que tenim les persones de poder viure el moment i sentir el fluir de la vida, el carrer encarna aquest sentir. He oblidat que les persones ens puguem classificar en estereotips i encasellar estadísticament, ja que cada persona és única i autèntica.
La fotografia m’ha ensenyat a mirar diferent, a veure el món d’una altra manera. Quan miro pel visor de la càmera veig coses que a ull nu no existeixen.
Aquesta exposició va dedicada a la meva estimada amiga Sònia.
setembre - octubre
MEMORY GAP
Lluis Estopiñán
En aquesta sèrie abordo els buits de memòria i com els omplim al nostre gust, construint la nostra identitat amb un univers propi.
M’agrada pensar que la memòria que ens constitueix com a persones és en gran mesura una creació nostra. Que no són fets objectius emmagatzemats, sinó recreacions d’experiències i coneixements passats pel filtre de les emocions i que això ens permet transformar-nos i modelar-nos.
Diversos materials comunicatius, sobretot fotogràfics, relatius a altres menes de memòria omplen “gaps” fotogràfics al·ludint a l’univers propi de la fotografia, en un treball autoreferencial fotogràficament parlant.
novembre
LIVING SHADOWS
Casper van Leeuwen
Fa temps que utilitzo la fotografia com a oportunitat d’expressió al costat de la pintura, l’escultura i el reciclatge. La fotografia ofereix oportunitats extraordinàries per representar certs conceptes que m’inspiren. Faig servir una càmera relativament senzilla per a aquest propòsit.
En aquesta exposició presento una petita selecció de fotos d’una enorme quantitat de material dels darrers deu anys.
Crec més en respectar el criteri de cada espectador que en explicar els meus motius per endavant. Per descomptat, poden passar coses boniques en una conversa de persona a persona.
desembre
DES DEL LLINDAR
Eulàlia Llopart
Des del llindar és una mirada pausada, sense presses. Una mirada cap a l’exterior però també cap a l’interior. La pandèmia de la Covid-19 i el confinament ens han posat al llindar de l’existència per reflexionar sobre qui som i cap on volem anar.
El meu discurs expositiu parla de re-iniciar, re-inventar, re-ivindicar, re-afirmar, re-construir, re-generar, re-accionar i re-néixer. De la llum i l’ombra, del ple i el buit, del bé i el pecat, del positiu i negatiu, de néixer i morir, del dins i el fora, de l’ordre i el caos, de la bellesa i la vellesa, de la feminitat i la masculinitat, de la fragilitat i la fortalesa, de la utopia i la distopia. En definitiva, reflexiono sobre l’existència humana tant a nivell individual com col·lectiu. Parla del temps lineal i del temps cíclic. De com percebem el temps l’individu, la societat, la història, la natura.
A l’exposició hi trobareu des de vídeos, fotografies, gravats, dibuixos, fins a peces escultòriques fetes amb paper.
