2022
02/30 des
Perplexitat. Mercè Ribera
10 des "Fem dissabte amb Mercè Ribera": una conversa amb l'autora
És un projecte inusual dins del món de la fotografia, a través d’ell no busco documentar la realitat, ni tan sols fer una interpretació d’ella a partir del món exterior, sinó que, aprofitant les eines que ofereix la fotografia per a
representar ficció, fabrico universos originats exclusivament en la meva ment. Utilitzo objectes, ninots, mobiliari a escala i tot allò que em sembli pertinent per plasmar pensaments, emocions i realitats que conviuen en el
nostre món interior paral·lelament a la realitat quotidiana.
PERPLEXITAT
Perplexitat derivada de la complexitat del món que vivim. Caos, confusió, desconcert. Amb ironia i distància... entendre... els referents coneguts no serveixen. Crear imatges, subjectivament, en una taula, amb objectes i una càmera, de vegades manipulant... un cop i un altre, un cop i un altre... en un intent
quimèric i utòpic de trobar algun sentit.
merceribera.net
https://www.instagram.com/merceribera33/
https://www.facebook.com/Merce.Ribera.Turro/
04/30 nov
Cos paisatge. Eugeni Prieto i Pau Guerrero
Inauguració: 4 nov - 19h
El paisatge com a cos. El cos com a paisatge. El paisatge del cos. El cos del paisatge. Dues mirades que es complementen. Dos treballs que es troben en un encreuament de camins.
Paral.lelismes intuïts. Treballs en B/N. Essencialitat sense cromatismes.
08oct/02 nov
Obrint portes. Ramon Jolis i Cassandra Casanovas
Poques ciutats com Vic, han sabut conservar amb tanta puresa l´ambient i el traçat del seu
centre històric. Per això, quan veus que encara hi ha elements que permeten fruir de la diversitat, paga la pena aturar-se un moment i gaudir-ne. Aquesta exposició pretén ser un recopilatori fotogràfic sobre els portals de Vic. Portes de cases senyorials i portes de cases modestes, però no per això de menys valor. Aturem-nos i admirem la seva bellesa.
.jpg)
.jpg)
03/28 set
7 de música. Col·lectiva
Set exposicions sobre música a 7 espais de Vic, en el marc del Mercat de Música Viva de Vic.
Galeria Tres-e-u - Músics i músiques. Aida Font, Josep Homs, Ricard Jordà, Ralf Langerhrst, Mag Madita, Sergi Pérez, Pau Picornell, Raquel Trullà, Francesc Ventura, Xevi Vilaregut
Fotofília - Nits de jazz. Carles Francisco
Restaurant de l'Atlàntida. MMVV. Víctor Castelo
Cafè Novell - Ressons. Eugeni Bel
Museu de l'Art de la Pell - Músiques. Carles Costa
Col·legi d'Aparelladors d'Osona - All that Music. Aurora Martín Casas
El Bart - Carmen Amaya. Colita
juliol
Càpsules del temps. Raquel Lekar
Un projecte on l’espectador pot realitzar un viatge al passat ple de historia i de canvis, on pot somiar i on el final molts cops està destinat a la seva desaparició
04/29 juny
Relativista. Àlex Monfort
RELATIVISTA: partidari de la doctrina segons la qual tot és relatiu i, conseqüentment, hom no pot conèixer res d’una manera absoluta o amb un criteri estrictament objectiu.
A començaments del segle passat el dadaisme i el surrealisme van fer evident el relativisme en l’art. La incorporació de la irracionalitat i l’atzar en el procés creatiu, va portar a Marcel Duchamp a crear el terme “ready made” per referir-se a aquell procés en el qual l’artista triava un objecte no artístic, que descontextualitzava i li donava la categoria d’obra d’art. Aquesta idea revolucionària va donar lloc a l’art conceptual: l’artista ja no reflectia només el món exterior sinó que l’interpretava i expressava, també, el seu món interior.
Treballar a partir d’objectes quotidians, descontextualitzar-los i donar-los la categoria d’obra d’art. Utilitzar la fotografia per fer una interpretació poètica de la realitat que ens envolta. Jugar amb el fons i amb la forma. Oferir un nou relat sense paraules per ser explicat amb la mirada. Fer evident aquest relativisme que forma part del tot… Aixo és RELATiVISTA.
RELAT: efecte de referir o contar de paraula o per escrit (alguna cosa).
VISTA: facultat de veure o percebre els objectes amb els ulls.
RELAT I VISTA: efecte de referir o contar allò que hom percep amb els ulls….
13 maig/01 juny
Recordis: tornar a passar pel cor. Belén Atienza
i Karolis Budreckas
La idea de crear una instal·lació fotogràfica en lloc d’una exposició ve derivada de la necessitat d’expressar-me d’aquesta manera, entenent les imatges i els objectes que les acompanyaran com una obra única. La intenció és experimentar amb materials i suports que ajudin a emfatitzar el concepte de l'obra.
Per poder realitzar-la he comptat amb la col·laboració del director artístic Karolis Budreckas, que aportarà la seva interpretació de les meves fotografies i del concepte de la instal·lació.
RECORDIS és un terme llatí que vol dir “tornar a passar pel cor”. Recordar és viure.En aquesta exposició la fotografia i l'escenari que l'acompanya funcionen com a activadors de records, dels meus records.
Però els nostres records són aleatoris? Podem fabricar-los? Andy Warhol utilitzava un perfum diferent cada tres mesos i no el tornava a fer servir més. Això va fer que al cap del temps creés un museu d'aromes o de records. Ell deia: “tornaré a la primavera del 92”, olorava aquest perfum i immediatament se li venien de cop tots els records d'aquesta època.
El director de l'Institut de Recerca de la Felicitat de Copenhaguen, Meik Wiking, ens parla de com viatjar en el temps a través del record. L’art de crear records és un llibre amb consells i exercicis que permeten al lector, a més de recordar moments significatius a la vida, també 'fabricar-ne' de nous per emmagatzemar al cervell. Per crear aquests moments feliços, proposa com a exercicis, per exemple, anar una vegada a l'any a un lloc on no s'hagi anat mai; crear desencadenants de records únics, és a dir, experimentar amb els cinc sentits per associar-los a aquest instant, parar atenció als detalls. La idea és com si tinguéssim un banc de records, és a dir, tenim uns ingressos que retirem quan ens sentim tristos o sols i podem viatjar en el temps per recuperar aquests moments feliços en què ens sentíem en connexió amb la gent.
Quan disparo la càmera per capturar una imatge de família, la majoria de les vegades la meva intenció és fabricar records, però no per mi, sinó per les persones que estic fotografiant, que no són conscients de l’instant que estan vivint, que no es repetirà.
22 abril/11 maig
Mauthausen, les restes d'un genocidi. Víctor Castelo
Mauthausen es troba aproximadament a 20km de la ciutat de Linz i a uns 160Km de Viena, aïllat sobre un turó i al costat d’una antiga pedrera de granit. No és un destí turístic a l’alçada d’Auschwitz que l’any 2019 va tenir 2.800.000 visites, però tampoc no es promociona com a tal. No trobem cartells a Viena on venen visites guiades a aquest camp, com ho poden fer a la ciutat de Cracòvia, no surt a gaires pel·lícules i no es fan molts llibres sobre aquet lager, tot i ser un dels pitjors i també dels últims a ésser alliberat.
Mathausen, que va començar com una edificació senzilla, amb barraques i tanques electrificades a l’estil dels camps de concentració alemanys com Dachau o Buchenwald, amb el pas del temps va patir una transformació i el seu aspecte va esdevenir una fortalesa amb l’aparença d’un castell. Imponent la seva façana, les seves torrasses amb aspecte de pagodes orientals, impressiona la solidesa dels seus murs i l’estat de conservació en què es troba.
Vaig triar anar a Mathausen al mes de desembre, un dissabte, a poder ser havia d’estar nevat i vaig triar bé: neu i boira, una llum que m’ajudaria a captar l’atmosfera del camp. Per a mi, la neu i el blanc ho simplifiquen tot, les línies són les que parlen, el contingut és el que parla i, en aquest cas, parla de la soledat, del sofriment, del fred, de la pèrdua i de l’oblit.
Per oblidar cal recordar, però a Mathausen no trobarem grans instal·lacions, ni gaires restes personals de la gent que va passar pel camp. Hi queden els monuments en record de les víctimes i les barraques on vivien i morien els presoners, queda la infame pedrera i els espais buits de la resta de parts del lager.
Un recorregut per les restes, netes i molt ben conservades, refugi de la memòria, un espai on demanar perdó, on recordar.
Un lloc on meditar sobre la condició humana.
18 març/20 abril
Still life? Aleix D. Soler
Still life? és una reinterpretació fotogràfica dels bodegons pictòrics clàssics a través de l’escanografia.
L’exposició presenta un exercici de recuperació i reinterpretació del bodegó (en anglès: still life) mitjançant l’escanografia, una tècnica poc utilitzada en l’àmbit artístic consistent en obtenir imatges amb un escàner. El projecte aporta una nova i original visió del gènere fortament basada en els seus orígens, però capaç d’integrar-se en l’escena contemporània.
Les fotografies recuperen els objectes d’estudi més característics dels bodegons clàssics com fruites, verdures, animals de consum o objectes quotidians, i a nivell tècnic utilitza recursos com els fons neutres i foscos o els títols descriptius.
El projecte té com a objectiu revaloritzar el bodegó com a gènere i com a mitjà d'experimentació tècnica i artística, així com explorar les possibilitats que ofereix l’escanografia.
Still Life? s’ha desenvolupat amb el seguiment de Manel Esclusa i de Dolors Soriano entre gener i juny de 2020 com a Projecte Final del Postgrau en Fotografia i Disseny Editorial impartit per EINA (Barcelona).
18 feb/16 març
Espurna viva. Tres mirades al correfoc.
Ivan Font, Sergi Mir i Xevi Vigué.
A cura d'Alba Font
“S'apaguen els llums del carrer. Enmig de la foscor, s'encén un punt de llum intens. Una llum que iniciarà en uns instants, moments plens d'energia, força i vida. Que comenci l’espectacle!” - Sergi Mir
Ivan Font, Sergi Mir i Xevi Vigué gaudeixen dels correfocs tant o fins i tot més a través de la lent de les seves càmeres. Aquesta exposició és un recull de les fotografies que els tres autors han fet al llarg de més de deu anys. La força visual de les imatges ens captiva i alhora ens transporta a la festa a través del seu punt de vista particular. Uns documents que no només ens proporcionen gaudi estètic, sinó que també esdevenen un molt bon instrument per a la memòria històrica de la cultura del nostre territori.
A partir de la selecció de divuit fotografies, Alba Font ha creat una narrativa per tal de tractar, en la mateixa exposició, tres temes que s'ha considerat rellevants amb relació al correfoc. El primer punt és la dissolució de la frontera entre performadors i públic, un dels distintius del correfoc.
Els participants de la festa són tant la colla de diables i bestiari com també la gent, tots per igual. Tanmateix, cal afegir-hi també un nou personatge molt important, el fotògraf que retrata tot l’espectacle.
El segon punt: l'emoció. Posar-se a ballar sota el foc, i compartir la joia amb la resta de persones provoca una forta sensació d'alliberament emocional. Al fons de l'exposició s'ha habilitat una petita sala on a partir de la dimensió de les imatges, el so (col·laboració del batucaire Joan Ayats) i el tractament lumínic es vol apropar al visitant a l'emoció viscuda en aquesta festa.
El tercer i últim tema abordat és el foc —en aquest cas centrant-nos en el foc pirotècnic— i els sentiments trobats que ens provoca aquest. Per una banda, el foc ens sedueix i ens atrapa. Per l'altra, però, li tenim respecte o fins i tot temença. Tanmateix, és en aquesta dualitat on recau l'emoció del correfoc.
Els fotògrafs Ivan Font, Sergi Mir i Xevi Vigué es dediquen des de fa més de deu anys a la fotografia. Cada fotògraf ha tingut un aprenentatge diferent i s'ha enfocat en diferents àmbits, però els tres coincideixen en l'afició de fotografiar correfocs per explicar la història de la cultura del foc.
28 gener/16 febrer
Nostàlgia imperfecta. Helena Aguilar Mayans
És un recorregut per diferents indrets i atmosferes, on trobem sempre un personatge femení, unes dones preses en la seva pròpia solitud però protagonistes de la seva pròpia història. Princeses crepusculars i guardianes de regnes imaginaris i jardins abandonats, ens conviden a obrir la porta de cada reialme per evadir-nos i somiar.
Les peces que conformen aquesta exposició exploren temes constants en l'obra de l'autora, com el concepte de bellesa en la decadència i els espais propis femenins. Les localitzacions que apareixen a les fotografies són enteses com espais mentals. La ruïna, que és un altre tema recurrent, es posa en valor com a element d'evasió i evocació on la natura va recuperant el seu lloc. La col·lecció presentada es construeix com un elogi al refugi, a la contemplació i a les cambres pròpies. I esdevé una reflexió sobre com habitem i sentim els espais. És un retorn als llocs secrets de la infància i un llindar als universos que habitem mentalment.
A la mostra s'exposen diferents treballs, com part del projecte “Decadent Reverie” (en curs des del 2017) o la sèrie “Silent is the House” (2019).
Aquesta exposició vol ser un petit passatge a l'univers personal de l'autora. Les claus per accedir als regnes darrere cadascuna de les fotografies i per conèixer a les guardianes d'aquests mons. Cada obra és entesa com un portal que ens transporta en un espai mental, lluny del soroll del món actual.
10/26 gener
Amb paciència - Amb respecte. Ralf Langenhorst
Ralf Langenhorst mostra la primera part d'un projecte sobre la producció artesanal tradicional d'aliments a Catalunya. D'una banda tenim una visita a un escorxador on hi trobem treballadors fent les operacions d’escorxament de forma manual, sense cap automatització. Per a un observador és perceptible el respecte amb el qual els treballadors tracten els animals, com una de les seves prioritats és minimitzar el patiment d'aquests.
Després segueix un canvi d'ubicació: ens trobem en un vaixell pesquer, a la foscor de la nit. Les fotografies capten la tranquil·litat a bord mentre el vaixell avança lenta i tranquil·lament per la costa; la paciència del capità mentre, confiant en l'experiència i la intuïció, escaneja el mar. La rutina amb la qual, de sobte, tots els homes a bord fan un procés de pesca de manera que cadascun d'ells sap la seva tasca iel seu lloc.
Artesania, sense producció industrial.
.jpg)
