Vicenç Rovira i Riera
Fotògraf afeccionat, resident al Baix Empordà. Comença a interessar-se per la fotografia a l'any 1992 després de fer un curs sobre el sistema de zones d'Ansel Adams. Ha realitzat diferents tallers i seminaris amb fotògrafs reconeguts: Humberto Rivas , Navia, Pep Bonet, David Airob, Manel Esclusa, Enric Montes,....
És soci fundador de l'associació “Amics de la fotografia de Torroella de Montgrí” de la que actualment n’és president. És responsable de la programació de les d'exposicions que l'associació organitza mensualment en el claustre de l'Hospital de Torroella de Montgrí. També és responsable de Mirades. Festival de Fotografia.
En l'any 1999 va fer la seva primera exposició “Racons de menorca”. Des de llavors ha fet un total de 20 sèries fotògrafiques que ha anat exposant en diferents sales de Girona i Barcelona.
La major part de la seva producció està dedicada a la fotografia de paisatge (Menorca, atzavares, Bardenas Reales,..) .Treballa bàsicament en blanc i negre ja que d'aquesta manera pot controlar tot el procés des de que prem el disparador fins que surt la còpia.
Actualment compagina el blanc i negre ( analògic ) amb el color ( digital)
És autor dels llibres “Gironit” , “El esqueleto de la tierra” “Flors de marge” i coautor del llibre “Panoramiques de Parc natural del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter”
Si consideréssim les imatges que ens presenta en Vicenç Rovira a "pedra i ombra" com a pràctica documental aquest escrit hauria de servir per a contextualitzar-les i articular-les. Hauríem de parlar de quins racons ha captat la seva càmera, identificar-los i glossar-los. Posteriorment, podríem obrir la casella de postals, subcasella nocturns i quedar-nos tan amples.
A parer meu, aquest treball va més enllà. És ben cert que la pedra, com a element sòlid, consistent i amb història, segons diu el mateix autor, hi és present, però també és un recorregut visual per la superfície externa, la pell d'una vila, que ell coneix molt bé.
Des d'aquest altre punt de vista, en Vicenç Rovira ens ofereix, no tan sols documents, sinó també retrats. Retrats d'aquella superfície, aquella pell que tantes vegades ha resseguit amb la seva mirada. I ho fa, al vespre, de nit, sense cap interferència, sense ningú que s'interposi. És en aquesta nocturnitat quan la sensibilitat, la delicadesa, queda més al descobert. En Vicenç Rovira veu, no tan sols mira, ajusta l'obturador i ens serveix el resultat sense condimentacions inútils.
Les pedres que ens retrata són depositàries d'una part important de memòria col·lectiva. Ens transmeten molta informació si sabem interpretar els seus codis i senyals.
Mai ho són d'asèptiques, les imatges i menys en aquest cas. Hi ha poètica en l'elecció dels enquadraments, en el tractament del blanc i negre, en la seva presentació a l'hora d'exposar-les. Amb subtilitat s'acosta a la pedra, forta i durable, per insuflar-li ànima i transformar-la, mitjançant el seu procés creatiu, en delicada i flexible: acollidora. Estem com a casa. Coneixem i ens reconeixem en les seves fotografies.
