RECORDA

​

El present treball és fruit de deu anys de visites a cementeris de Catalunya, Castella, País Basc, Galícia, Extremadura i les illes Canàries.

​

En ple segle XXI la mort continua essent un tabú per a la nostra societat, com ho van ser algunes malalties durant el segle passat. En parlem poc, de la mort, en altres societats és un fet natural, una part més del cicle de la vida. La nostra por al no-res, al buit, a perdre el que tenim ens ho impedeixen.

​

Però quin valor tindria la vida si no fos per la mort? La mort ens fa relativitzar el valor de les coses. Com apuntava Milan Kundera, la finitud ens fa bascular entre la lleugeresa i la gravetat.

​

Quan expliques que estàs fent una exposició sobre cementiris, gairebé sempre la gent arrufa el nas, llavors els has d’explicar que no hi trobaran el que segurament suposen trobar-hi. Aquesta no és una exposició de religiositat, ni d’art funerari, sinó de fets terrenals, de tocar de peus a terra. Amb cert sentit de l’humor, fent jocs de paraules i d’imatges amb ironia, però amb un profund respecte cap als vius i cap als morts. Pretén ser una reflexió, perquè quan prenem consciència de la nostra pròpia mort és quan comencem a viure gaudint cada moment. En definitiva: un cant a la vida.

​

Recorda, sense por de saber, que només hi som de pas.

​

Maig de 2021