EUGENI PRIETO
A MANERA DE CURRÍCULUM URGENT
-1950. Neixo a Tortosa (Tarragona)
-1974. Llicenciat en Econòmiques per la Universitat de Barcelona. Fotografia de carrer (manifestacions...) i retrats d'amics. Blanc i negre. Laboratori casolà. Publicació esporàdica al Tele/Exprés. Entro a treballar en el departament de Procés de dades del Corte Inglés.
-1976. Interès pel cinema. Visites continuades a la filmoteca barcelonina. Amb grup d'amics (algun d'ells dedicat més tard de manera professional) ajudo en la realització de curtmetratges en super 8. Un d'ells al voltant d'una parella de pintors. Compra de la primera obra de la meva col·lecció particular a una de les protagonistes d'aquell curt: la Mayte Bayón, encara avui activa en el món artístic.
-1980. Canvi de destí. Deixo Barcelona i vaig a viure a Girona.
-1983. Entro a treballar a La Caixa de Pensions i Estalvis. Continuo compra'n, en la mesura de les meves possibilitats, obres d'art, la qual cosa en fa entrar en contacte amb artistes, interessant-me cada cop més per la part no tan sols artística, sinó, també humana d'ells i elles. Molts, amb els anys acabaran sent bons amics. És així com entro en contacte amb el grup del Taller de Millars.
-1993. Organització, amb l'empenta de Carles HacMor i l'Ester Xargay del primer Celrà Caminat que, encara avui es continua celebrant cada solstici d'estiu en aquella població. Segueixo col·laborant en el redactat dels textos de la convocatòria.
-2000. Coordinació exposició col·lectiva d'intercanvi entre un grup d'artistes del Baix Empordà i les Côtes d'Armor, a França. “Còmplices”. Exposició al Castell de La Bisbal -2003. Començo una col·laboració amb la Fundació Rodríguez Amat de Les Olives que és perllongarà fins al 2008, com a encarregat de fer la programació i organitzar les exposicions d'art: un total de 22.
-2004. Coordinació col·lectiva “El joc dels disbarats” a La Mercè de Girona.
-2005. Començo la col·laboració, com a coordinador i organitzador de les exposicions d'art contemporani al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí que duraran deu anys. Són més de 40 exposicions. Tres anys de col·laboració/intercanvi amb el Centre Experimental de les Arts de Vallgrassa, al Parc del Garraf (Barcelona).
-2008. Deixo la feina a La Caixa. Prejubilació i dedicació plena a l'activitat dintre del món artístic.
-2009. Coordino exposició “Bitàcola” (Casa de Cultura de Girona i centre cultural de Guinggamp, a França). Col·lectius d'artistes de la Memé Detràs i Les Arts Vivants (Bretanya francesa).
-2012. Organització exposició d'escultures al recinte de les ruïnes d'Empúries (i a l'hostal del mateix nom) a L'Escala. “Escultura i paisatge”.
-2013. Constitució associació cultural POPULART. Secretari.
-2014. Col.laboració amb Inund'ART que encara continua en l'edició d'aquest any.
-2015. Setembre. Exposo públicament, per primer cop, un conjunt de retrats d'artistes al Museu de la Mediterrània amb el títol de “A-10”, amb el qual poso fi a la meva col·laboració amb aquest Museu.
-2016. Gener. Inauguro segona exposició de retrats d'artistes al Palau Solterra (Fundació Vila Casas) de Torroella de Montgrí. “Punt de vista”. Juliol. Exposició a La Sala de Torroella de Montgrí d’un conjunt d’autoretrats en la presentació pública de BUIT (grumolls de cultura contemporània), del que formo part. Setembre. Exposició de retrats d’artistes a la casa de cultura Les Bernardes de Salt. “Empremtes” Desembre. “Reversible”. Presentació de les imatges que formen part del llibre amb poesia de la Rosa Pou, del mateix títol, a la llibreria Vitel.la de L’Escala.
-2017. Presentacions del llibre a l’Espai Tònic de La Bisbal, a La Sala de Torroella de Montgrí i a la llibreria 22 de Girona. Participació a la II Fira de Fotografía, a Torroella de Montgrí (abril).
-2018. Març. Presentació del llibre i exposició de fotografies a Pèrgam llibres, Barcelona. Abril Exposició i presentació del llibre a Mediterrània, Espai Forum de Palafrugell.
-2019. Gener. col.lectiva al Centre Cultural La Mercè de Girona, dintre de la 12 edició del Festival d’Art independent Pepe Sales.
El retrat, com gènere fotogràfic, sempre m'ha interessat. És una eina, al meu entendre, de coneixement i divulgació capaç d'emmagatzemar una gran quantitat d'informació, tant física com psicològica, sobre la persona a qui es retrata.
Segons el punt de vista que adopta el fotògraf, de quin és l'enquadrament i la selecció escollida, aquesta informació pot ser més o menys explícita.
Quan fotografio els rostres opto per no donar més dades que els que es desprenen del propi model, prescindint de qualsevol element superficial que pugui desviar l'atenció de l'espectador, en un intent de fixar-la exclusivament en la humanitat del personatge.
Però hi ha una altra manera d'apropar-se al coneixement de la persona retratada i és a través d'allò que Paul Valéry va deixar escrit en L'idea fixa (1931): "La pell és el més profund que hi ha en l'home". La pell, per tant, es pot considerar, si sabem interpretar la seva cartografia i els seus signes (arrugues, tatuatges, peques, grans, etc.) com una superfície on llegir el que ha escrit el temps. Des d'aquest punt de vista, la pell, constitueix un mitjà per obtenir informacions que poden anar més enllà de la simple evidència externa, en línia amb el que el psicòleg francès Didier Azieu va dir en el seu treball "Le moi-peau" (1974 ): la psicologia de la pell, el jo exterior en contrast amb aquell jo interior del qual parlava Sigmund Freud.
D'una manera o altra, la interacció entre el cos i el seu entorn, el paisatge pel qual es mou, és més que evident. L'un modifica a l'altre en una relació dinàmica. Podríem expressar, en paraules de l'arquitecta Andrea Saltzman, que el paisatge és interpretable com una extensió del cos, i viceversa, el cos com una extensió del paisatge (El cos dissenyat, 2004).
En el mateix sentit, la coreògrafa Genevieve Mazin proclama que el cos, tot i admetre que forma part del paisatge, ho modifica en el mateix moment que ho fa. Les seves coreografies, estretament lligades als elements constitutius del cos humà: la pell, la respiració, els batecs del cor ..., així ho transmeten.
Un altre exemple que tenim a les fotografies de Spencer Tunik, on una multitud de cossos nus conformen una geografia humana. Remmelt van Veelen, fotògraf holandès, afegeix: "L'home també és un paisatge subjecte a les modificacions produïdes pel pas del temps".
En la sèrie de fotografies que presento, intento anar una mica més lluny, com si s'apliqués un potent zoom sobre qualsevol de les obres de Tunik, per treure a l'individu de la massa que forma el conjunt de cossos en què es fon i, encara més enllà, desidentificant a la persona posant la meva atenció, exclusivament, en retalls de la seva anatomia. Extreure el detall. Una transició des del paisatge a la geografia, aquesta geografia humana que constitueix el motiu del meu treball fotogràfic. De fet es tracta de construir una "Geografia primària de formes pròpies i particulars" en paraules d'Andrea Salzman en el llibre que he citat anteriorment.
El meu recorregut visual per diversos cossos humans, els meus paisatges particulars, constitueixen una geografia humana de característiques específiques, l'hora de conformar el món fotogràfic en què centre el meu treball dels últims temps.
Espero transmetre, des d'aquests paisatges íntims que retrat, una certa bellesa,a on inicial del que parteixo, es transformi en abstracció poètica
